Koyasan

17-04-2013
Propera destinació Koyasan, el Mont Sagrat.
Per anar d’Osaka a Koyasan no podem fer servir el JR pass. El tren de la línia Koya surt de l’estació Nankai Namba. Nosaltres comprem els bitllets de tren a l’estació on ens venen un pack d’anada i tornada que inclou el cremallera i el bus, a més d’alguns descomptes en temples, museus i botigues de records, en total son 2750 yens per cap.
Hem agafat el tren de les 09:01 hores, que ha sortit amb puntualitat japonesa, a mida que ens allunyem de la ciutat i ens acostem a Koya els boscos es van fent cada cop més frondosos.
Fi de trajecte en tren ara toca el cremallera, que puja l’últim tram de muntanya amb un gran desnivell i és que Koyasan es troba a 1000 metres per sobre el nivell del mar.
A la mateixa estació del cremallera et demanen on es troba el teu hotel i et diuen quin autobus agafar per arribar-hi. Està tot ben planificat.
Arriben al Kokuu guest house, on passarem la nit. És un lloc petit i molt zen, ens encanta.
Al hotel ens han donat molta informació i ens han marcat una ruta per no perdre’ns res de Koyasan, cosa impossible ja que hi ha 117 temples i molts camins per gaudir de la muntanya i el cementeri.
Comencem pel camí del cementeri, anomenat Sando, un dels llocs més emblemàtic de Koyasan. El cementeri es troba dins un bosc de xipresos japonesos i cedros enormes. Les més de 200.000 tumbes i les figures que composen els mausoleus són de perdra i les més antigues estan cobertes per molsa, cosa que dona un aire enigmàtic al lloc.
Caminem i cada dos passes ens aturem a admirar com la natura i les tombes formen una mateixa cosa. El passeig és d’allò més relaxant.
Al cementiri també hi ha mausoleus de grans empreses japoneses, com les conegudes Nissan i Panasonic que enterren als membres importants de les seves companyies.
Continuem amb la visita de dos dels temples més impresionants de Koyasan. Primer entrem al Kongobuji, on es poden veure les estancies de tatami amb les portes corredisses pintades amb pa d’or.
Fins a Koyasan arriben cada dia molt peregrins. Koyasan ve a ser pels fidels budistes i sintoïstes com Santiago de compostela pels peregrins que fan el camí.
Dins el temple ens conviden a una taça de té i una galeta d’arròs dolça. Seiem al tatami junt els peregrins que escolten una monja budista.
Seguit entrem al Danjo Garanel el seu recinte exterior conté numerosos temples, entre ells la pagoda Konpon Daito i el Temple Kondo on hi ha un gran Buda, al que no ens van deixar fer fotos.
Al recinte també hi ha la anomenada Capilla de la Por, on antigament es guardaven tresors com imatges de Buda i llibres sagrats.
A la sortida del Danjo Garan continuem una mica pel carrer fins arribar a una intersecció on surt un dels camíns que pugen fins el Mont Benten-dake. Ens aturem primer per la gran Porta Daimon, que dona la benvinguda al poble sagrat de Koyasan.
Durant el trek es veuen alguns temples més petits i es tenen une svistes magnífiques de les muntanyes, el camí acaba al Temple Shochiin.
Sense adonar-nos ha passat el dia, tornem al hotel a descansar i buscar alguna cosa que sopar.
Quan ja és molt fosc, decidim sortir a caminar pel cementiri i fer alguna foto. El cementiri està tenuament il.luminat amb fanalets que marquen el camí. Entrem i fem alguna foto a la zona més il.luminada. Continuem una mica més, però endinsar-nos en el bosc ens fa una mica de por.
18-04-2013
Marxem de Koyasa, un lloc increible que ens ha omplert d’energia. Realment un lloc especial.
Abans però, ens dona temps de fer una última passejada pel camí del cementiri que ens portarà fins el Temple Torodo.
Just a l’entrada del Temple Okunoin Gobyo, abans de travessar el pont és l’últim punt on es poden fer fotos. Allà sobre el riu Tam-gawa hi ha les imatges de Jizo (sant protector dels nens), els debots li preguen i lencen aigüa sobre ell. També posen fustes escrites en sanscrit sobre l’aigua amb pregaries.
Passen el pont i entrem al Temple Okunoin Gobyo o temple de les lanternes, en ell hi ha unes sales plenes de fanalets amb llums. Entrar en aquesta sala és com entrar en un món de pau, no es pot descriure s’ha de viure.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *